El Casteller
.cat

 

 

 

Inici

personatges

 

 

Premi periodístic
Joan Ventura Solé

creat per la Colla Joves Xiquets de Valls,
la colla liberal-republicana-progressista

 

Premi Isidre de Rabassó
 creat per la Colla Vella,
 la colla carlina

 

ciberquadern d'història

 

 

Link "el casteller.cat"

 

Emili Miró i Fonts

 

 

(1)

Fotografia: Pere Català i Roca

 

L'amic Isaac Rubio i Ruiz, excap de colla dels Joves Xiquets de Valls i casteller de la mateixa colla amb el nom de Muxerra Xiquets de Valls, en el seu moment, em va fer arribar un retall del diari El Correu Catalán on hi havia un article realitzat per Pere Català i Roca sobre el vendrellenc Emili Miró i Fonts.

L’Isaac coneixedor de les inquietuds castelleres i amic de qui subscriu  em va dir: «Joan, et dono aquest retall de diari que parla de l’Emili Miró perquè hi ha una dedicatòria cap a la meva persona i sé que tu el guardaràs millor que jo».

La dedicatòria està feta a la capçalera de l’article, veiem-ho:


 

«Al bon amic Isaac Rubio amb la més alta consideració. Emili Miró»
"Pau i alegria en el Nadal i any 1983 amb bons castells."


Pel seu interessant contingut transcrivim les paraules del vendrellenc Emili Miró i Font i d’en Pere Català i Roca:


És habitual que, un pic acabada l’actuació castellera de qualsevol festa major, es faci algun rotllat de persones per comentar-ne les incidències: que si l’enxaneta s’ha entretingut massa a terços, que si el Batet duia com sempre el mocador a la faixa, que si “si una vegada, el Blanco, a Vilafranca...” Aquestes converses són bona part de la salsa dels Castells, i els qui hi tenim afecció agraïm al “Miliu” que, abans que pensar en si caldrà menjar l’arròs covat, ens ajudi a centrar idees sobre l’execució realitzada... o la pròxima. L’Emili significa, en el món casteller, no solament la persona entesa, cordial, amiga de tothom, sinó també –als vuitanta-un anys ben complerts- l’enllaç del passat tradicional amb el present dinàmic. Cal conèixer l’Emili Miró per comprendre com, vorejant ja els vuitants anys, ha creat a Terrassa la colla, de primer, dels Minyons i, després, la colla dels Castellers. Es més: ell és en bona part, el responsable, jo diria, de l’actual expansió del fet casteller, sobretot per comarques que desconeixien l’essència dels Castells. Gràcies a ell i a algun altre home del seu tarannà, aquells rotllats, que hem dit en començar, de comentaristes, han esdevingut possibles perquè fa quinze, vint anys, els apassionaments desmesurats estaven a l’ordre del dia.

El meu avi pujava als castells i el pare i els seus tres fills han acostat qui-sap-lo la llenya al foc per conservar el caliu dels castells, va escrire’m, en una carta del 1969, l’amic vendrellenc que viu a Terrassa. Em deia, també (en carta datada el 10 de gener): Estem passant un moment molt delicat. Encara que es facin castells de vuit i pilars de sis, hi ha en l’atmosfera uns núvols que tant poden donar aigua benefactora com esclatar amb aiguats que poden malmetre les collites. No és del cas, ací, abundar en qüestions pretèrites i que, perquè entren en la demopsicologia, han quedat reflectides a l’obra col·lectiva del MónCasteller, recentment acabada d’editar. Tanmateix, prosseguim amb algun paràgraf que no hem utilitzat a Món Casteller, i que hem rebut de l’home que, en els darrers sis anys, ha representat to el conjunt de colles castelleres (ara ja una vintena) a Santes Creus (1977) i a Valls (1981)

4 de novembre de 1963: “...un regidor hagué de demanar que els afeccionats s’acostessin al rotlle perquè, si no, no es podia provar el quatre de vuit. Quan cal demanar això i cal anar a buscar castellers a fora, no és pas bon auguri per a la vida d’una colla....Sembla que hi hagi desgana en fer castells.

6 de desembre de 1968: Sortosament, avui podem dormir tranquils, perquè tenim ben assegurats els de set. Saps per què? Doncs perquè les colles no s’hi conformen. Sobretot aquest any, ha estat molt saludable per la vida castellera... Els Castells de vuit són les avançades guerreres que asseguren la rereguarda dels castells de set...Estic d’acord amb el que exposes a l’article d’El Correo Catalán: “ni circ ni esport”, molt bé. Jo encara voldria anar més lluny. N’estic tan gelós de què no els puguin prendre mai “com uns homes sobre les espatlles dels altres”, que voldria que no actuessin mai fora del seu lloc d’origen. En veure els castells fora de les places castelleres, m’agafa, com una mena de tristor, talment em fa l’efecte de veure pollets orfes de l’escalf de la lloca. Els castells, cal veure’ls, per copsar-ne tot el seu contingut, en les places que, així que es comença el primer castell, es paren els rellotges, i es perd la noció del temps; i allí, si els castellers s’arrisquen en voler fer més que llars possibilitats i cauen, l’afecció aplaudeix, i premia la gosadia i l’atreviment; i si tenen la sort de fer-ho....ah!, llavors, per descriure l’estat emocional de la plaça, en Montoliu voldria ésser un Pindar, en Jaume Pell un Verdaguer, i en Pau Casals té por que un cop d’emoció així pugui ser-li de fatals conseqüències.

10 de gener de 1969: Això volia dir: que com que els castells van de dret al sentiment, cal que sigui també el cor i no el cervell qui ha de guiar l’escriptor.

14 de desembre de 1974: L’emoció d’un camp de futbol no és la mateixa que la d’una plaça de rancior castellera. El futbolista fa servir la força, la destresa i el cervell; i el casteller, la força, l’equilibri i el cor. Per això, a la crítica castellera hi ha d’haver dolcesa i suavitat. Després d’una actuació de poc lluïment d’una colla, el crític cal que faci com el metge en fer la recepta per a un malalt delicadíssim. Retreure-li, a una colla, un desmereixement d’allò que ells més estimen, és tocar-los la corda més profunda i sensible de la seva ànima... També és un altre bon tema, l’art en els castells. És de doldre que els castellers no en tingui ni la més petita idea!

Abril del 1980: Fa vuit o deu anys, a la Festa Major de l’Arboç, et vaig dir que en els castells hi veia tot de coses misterioses i que, per a mi, la part més important que tenen és la que no veiem i que no podem explicar-nos...Si jo fos ric, faria concursos de bellesa castellera i en el jurat hi hauria pintors, escultors i representants de totes les branques de l’art; igualment podria guanyar un quatre de set que de vuit. Sóc apassionat del bon fer casteller. Vaig començar amb el vestuari, i no vulgui saber els disgustos que he tingut... No ens hauríem de cansar de dir que el castell és una obra d’art i que cada casteller ho hauria de saber i comprendre.


També hi ha poesia fora dels versos.

 


Pere Català i Roca, escriptor
Publicat al Correo Catalán,
el dia 16 de novembre de 1982

 

maig 2009jcf