Per complementar el fet polític de les colles vallenques i el fet de poder parlar de liberals-carlins, esquerres-dretes, franquisme, falange, república, requetès, etc. perquè estem en plena democràcia, veritat? o no! V oldria deixar clar el meu posicionament envers aquest afer. Crec que s’ha de ser transparent i no amagar-se darrera d’un anonimat o no inserir la imatge de la persona que escriu o vulgui debatre el contingut d’un article o treball. Considero que és covardia. Considero que és llançar la pedra i amagar la mà. En el meu cas, estic demostrant arreu la meva transparència públicament com sempre he fet i no serveix aquesta "post scriptum " com a justificació de cap mena perquè no m'he de justificar de res.
Cada individu/a té les seves ascendents familiars i per tant de concepcions i mentalitats convergents o divergents i ningú s’ha de sentir desencisat. És la realitat i ja està i s’ha d’assumir. Tothom ha tingut i té familiars a un costat i altre de la política, és a dir, o és de dretes o és d’esquerres i el qui digui que no fa política o passa d’ella, dient això, ja està fent política.
Poso com exemple la meva família:
En el meu cas la meva ascendent paterna (i només parlaré del segle XIX perquè tinc l’arbre genealògic fet fins el segle XVI).
Resulta que el segle XIX i va haver tres guerres carlines i en va fracassar una, la de St. Carles de la Ràpita. En la primera guerra carlina (1833-1839) hi va participar el meu tataravi en Francesc Climent Balañà, el 1835, al costat de la Milícia Nacional de Valls, creada el 1820, per salvaguardar els pobles i viles liberals en front del realistes i, més tard, carlistes. Ell va lluitar a Montblanc on la Milícia vallenca s’hi va desplaçar per ajudar els liberals montblanquins que estaven perden contra els carlins. Va estar entre les cordes a punt de morir a mans carlines. (*)
La Milícia Nacional de Valls, quan no hi havia guerra, durant bona part del segle XIX la seva finalitat era que els vallencs incorporats en temps de pau fessin guàrdies en dies concrets per posar ordre a la vila, la vigilància i protecció de la mateixa. Aquí anaven passant molta gent fins i tot vallencs carlins que en el moment de les guerres carlines marxaven de Valls en direcció a les muntanyes properes per reorganitzar-se en guerrilles i entrar a les viles i pobles liberals-constitucionals per atacar-los i apoderar-se de la vila, mentre la vila es fortificava.
El meu rebesavi Anton Climent Domingo, el setembre 1854, formà part del 5è Batalló en Línia de les Milícies Nacionals de Valls, en època de pau, Cia. de Granaders. Entre altres hi havia en Ramon Ribé Targa, àlies, Chón, el segon cap de colla dels Menestrals, a la 2a Cia. de la milícia. Va fer guàrdies el dia 30 de gener, 11 de març, 27 d’abril i 12 de juliol d'aquest mateix any. La resta de l'any cada vallenc feia les seves activitats professionals. Les guardies les feien tothom per mantenir l'interior de la vila en pau i ordre evitant alderulls i altres. Era una activitat obligada i ningú se n'escapava, tan carlins com liberals. Com hem dit en el paràgraf anterior, ara en època de guerra el carlins marxaven de les viles i pobles cap a les muntanyes per organitzar-se i atacar. Així funcionava la Milícia Vallenca i era un cos sense remunerar.
L’Anton Climent Domingo, ja en plena Tercera Guerra Carlina (1872-1875/6), el 1873 formà part dels Voluntaris de la República 3a Cia. perquè era per majors de 45 anys.
El 1874, l’Anton Climent Vilà, besavi, és reservista a la Milícia Nacional de Valls.
L’any següent, l'Anton, el 1875, entra a la 2a Cia. de la Milícia vallenca.
A més, a la 4a Cia, entra Joan Batet Galofré i Josep Batet Galofré a la 7a. Cia., aquests dos són néts del primer cap de colla des dels inicis dels castells de Valls Josep Batet Llobera, àlies, Casteller, de la Colla de Menestrals. En aquesta Companyia entra en Ramon Barrufet Martí, pare d’en Ramon Barrufet Fàbregas, cap de colla, ara, amb el nom de Colla Nova dels Xiquets de Valls. Entra, també, a la 1a Cia. Ramon RibéTarga, àlies, Chón, segon cap de colla dels Menestrals. I el meu rebesavi Anton Climent Domingo, que ja era gran, com a Cab 2n. de la 2a Cia. de Veterans. Tots ells en defensa de la vila de Valls en front dels carlins. Els carlins acabarien perdent les tres guerres.
L’avi Climent Climent Montserrat no participaria en cap guerra però les seves idees eren les liberals-republicanes com les dels seus avantpassats i com les del meu pare.
Ara parlem de la meva ascendència materna.
Els meus avis materns en Francisco Ferré Ral, que fou Tinent Alcalde de l’Ajuntament de Valls els anys 40 passada la guerra de Franco, en l’època de José Maria Fábregas Cisteré, alcalde, aleshores, i serraller d'ofici, és va casar amb la Francesca Serra Domènech, de Ca la Xacona. Van tenir tres fills: Joan, la Montserrat i la Teresa Ferré Serra.
La vincula
ció amb els Tondo ve donada per la “tia Teresina”, germana de la Francesca, la Teresa Serra Domènech.
La Teresina es casà amb Isidre Tondo Arnau, net de l’Isidre Tondo Ballart (a) Isidre de Rabassó, de la qual la Rosa Tondo Dilla era filla d’aquest últim i germana de Ramon Tondo Dilla (a) Gravat de Rabassó. Jo encara la vaig arribar a conèixer. Era molt velleta.
Aquí veiem en aquesta fotografia a la Rosa Tondo Dilla.
El germà de l’Isidre Tondo Arnau, el Joan, el veiem vestit de carlí
El Ramon Tondo Serra que apareix a la fotografia és fill de l’Isidre Tondo Arnau i de la Teresa Serra Domènech i el seu besavi és l’Isidre Tondo Ballart “Rabassó”. En Ramon és cosí-germà amb la meva mare i cosí amb qui subscriu.
He de dir que la família Ferré era franquista i tota la resta carlina. Quantes famílies es troben en aquesta mateixa situació? On és el problema si hi ha respecte i comprensió?
He de dir també que en l’època de la postguerra fins el dia d’avui no hi ha hagut cap problema dins la família. Hem pogut parlar de tot durant tots els anys. Hem aprés molt de tots ells. Hem tingut discussions, com és normal. Pros i contres de la Guerra Civil de Franco, dels requetès i dels carlins i si la república va fer això o va fer allò, si Companys va obrar bé. Mai va córrer la sang. Podíem parlar i escoltar. Alguna vegada s'aixecava la veu però no anava més enllà. Dinàvem moltes vegades plegats els caps de setmana, sobre tot a l’estiu que era quan de petits anàvem a la masia a passar el diumenge. Hem estat una família molt unida. He de dir que gràcies a ells vaig aprendre totes les feines de la pagesia, anar a trillar a l’era de batre amb l’euga i el trill, a fer el paller amb el pal al mig, anar a veremar, a collir ametlles, avellanes, a l’horta, etc. i amb vaig aficionar per l'art de la forja.
Com queda demostrat no he tingut ni tinc cap problema amb ningú, que si els carlins i els liberals, que si els republicans i la CEDA o els franquistes. Hem de tenir la ment oberta per acceptar la realitat encara que la realitat sigui crua per alguns i per els altres i si no ho fas no ens hauríem entès mai ni amb la família ni amb ningú. El pal de paller és el "respecte d'opinió".
Per acabar diré que fa més de vint anys que vaig tenir un gran "AMIC carlí", avui ja traspassat, és deia Lluís Solsona i Llorenç de Torredembarra, molt conegut dins el món casteller. Al marge de compartir i canviar impressions sobre documents històrics també havia sorgit el tema carlí, perquè parlàvem del segle XIX que és l'època on gaudíem més de les troballes castelleres. Alguna vegada no estàvem d'acord de com vèiem les guerres carlines. Ens respectàvem les pròpies opinions fins l'últim dia de la seva vida, que per cert, encara que no sigui massa bonic di-ho, vaig estar al seu costat del llit les últimes hores de la seva vida i em tenia la mà agafada i no la deixava anar per res. Eren uns moments de -pell de gallina-. Si hagués tingut tanta mania dels carlins hauria estat lògic que no hagués estat amic meu.
Amb el carlí Joan Guinovart Escarré també hi vaig tenir contacte amb ell quasi bé quaranta anys per motius professionals. A més ell i la seva esposa eren amics dels meus pares. Durant aquests anys amb en Joan, també parlàvem de castells i de política i sempre m'explicava la relació carlina amb la Colla Vella amb tota naturalitat. Jo si he après alguna cosa ha sigut escoltant a la gent com en Guinovart, en sabia molt. En vaig aprendre molt d'ell fet que li agraeixo encara que ja no sigui entre nosaltres. Quan vaig fer l'article “Conversant amb Pep de Nulles” vaig tenir el seu recolzament i suport aclarint-me passos que ell també havia fet.
I, ara, en aquest treball sobre “l'Isidre de Rabassó” també hauria tingut el seu suport, de ben segur.
Fotografies: de la família i col·lecció particular. Valls, 12 de juny de 2014.
